http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/exit-tutelat-1203343
Èxit tutelat
El Govern es proposa que augmenti l'acollida en famílies de menors de fins a 6 anys d'edat
Dos joves relaten com van superar un passat de conflictivitat després de viure en centres de menors
TONI SUST BARCELONAGrecia S. ja sortia habitualment de nit per Badalona, on vivia aleshores, als 12 anys. Estava, diu, «rebotada» amb tot. Més o menys a aquesta edat, Iván Rodríguez tenia greus problemes de sociabilitat i es proposava fer pagar als altres l'absència de la seva mare. Tots dos han recorregut un camí dur. Van tenir ajuda i van haver d'ajudar-se a si mateixos. Han passat anys en centres tutelats i estan gairebé al final. Si tot va bé, Grecia començarà a estudiar magisteri al setembre. Si la crisi no li impedeix trobar feina, Iván serà ben aviat auxiliar d'infermeria. Ara desenvolupa aquesta tasca en pràctiques.
GRECIA S. La noia, a la foto al balcó del centre de menors on resideix, ha superat un passat de maltractaments de la seva mare i mala conducta per la seva part. Estudia a l'Hospitalet i si tot va bé al setembre començarà Magisteri. «Vull crear una família de veritat», afirma. JORDI COTRINA 
GRECIA S. La noia, a la foto al balcó del centre de menors on resideix, ha superat un passat de maltractaments de la seva mare i mala conducta per la seva part. Estudia a l'Hospitalet i si tot va bé al setembre començarà Magisteri. «Vull crear una família de veritat», afirma. JORDI COTRINA Grecia té 17 anys, i Iván, 18. Són dos exemples d'èxit en una carrera gens fàcil. Són també la prova que el treball de tutela de menors -a vegades tan ingrat, sempre tan difícil- dóna resultats, fins i tot en aquests temps en què la crisi provoca que es facin enrere famílies que voldrien acollir menors que ho necessiten o qüestiona inversions en centres que moltes vegades són estigmatitzats com a conflictius.
Fa mig any, els centres de menors van demanar al Govern català que difongués la seva tasca de tutela per esborrar la mala imatge que tenen. Fa uns dies, el conseller de Benestar Social, Josep Lluís Cleries, va reclamar que augmenti l'acollida perquè els menors de fins a 6 anys estiguin amb famílies i hi ha en marxa una campanya per impulsar l'acollida. La setmana passada, FEDAIA, la Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i Adolescència, va celebrar el seu fòrum anual, titulat en aquesta edició: Pobreses invisibles en la infància: un risc per a les seves oportunitats. I no només va servir per alertar de la dificultat, també per emetre un vídeo amb històries d'èxit. Una d'elles, la de Grecia.
«UNA NOIA PROBLEMÀTICA» / Grecia va arribar de Bolívia als 12 anys. La seva mare estava absorbida per la feina, dormia al domicili d'una àvia a qui cuidava. Sola, amb un germà, la menor solia sortir de nit pel seu barri de llavors, Sant Roc, a Badalona. «Allà no tenia amics, tenia coneguts. Estava rebotada. Fins que vaig veure que no em podia quedar estancada». Diu que com a via de fugida s'atracava de menjar. La seva mare li pegava. «Cada vegada que ho feia, em portava malament». Un dia li va pegar més que mai. «Vaig sentir que s'havia passat i ho vaig explicar a comissaria». Tenia 14 anys i la van portar a un centre d'acollida. Grecia explicava la seva vida diumenge al Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE) La Llar, de la cooperativa Suara, on resideix juntament amb nou noies. Al menjador, amb el director del centre, Andreu Villalba, insisteix: «Era una noia problemàtica».
Canviar de vida li va anar bé. D'institut (al de Badalona, diu, patia assetjament escolar) , d'ambient i de ciutat: «Per més que es digui que a l'Hospitalet no hi ha res, hi vaig trobar molt bona gent». Per exemple, els seus amics d'ara. Villalba cita un estudi del 2008 que situa en un 61% el percentatge d'èxit dels joves que arriben a centres com La Llar. Grecia vol estudiar Magisteri: «Els canvis de la societat han de venir des de baix. Ensenyant». Potser per la seva experiència com a monitora, sense cobrar. Ho ha fet dos estius. Ara veu la seva mare cada setmana o cada dues setmanes: «Dinem o anem a fer un volt». «Gairebé mai munto sidrals», subratlla. Li agradaria anar-se'n a Londres i és molt conscient del seu esforç: «Qualsevol se'n sentiria orgullosa».
«LA MEVA MARE NO HI VA SER» / A Grecia també la il·lusiona una altra cosa: «Crear una família. Però una verdadera família. Alguna cosa de la qual puguis dir: 'Això és meu'. És una cosa que no he tingut». Més o menys com Iván Rodríguez: «Encara sóc jove, però tinc ganes de tenir feina i família», afirma. «L'esforç que he hagut de fer és gran. La meva mare no hi va ser. No vaig tenir el seu suport. Vaig adquirir una sèrie d'actituds rebels. La meva família no va poder sostenir la situació. Em van ingressar en un centre semitancat», resumeix la seva biografia. La seva actitud tenia una base: «No entenia per què em passava a mi. Vaig pensar: '¿Com que m'han fet mal, també faré mal'». Iván va estar amb la seva mare fins als 9 anys i amb la seva àvia, fins als 12. A aquesta última la veu. I diu que ara està contenta d'ell.
«Tenia una actitud agressiva, anava molt malament a l'escola: baralles, discussions, mentides». Un dia, tot va millorar: «Vaig fer un canvi de la nit al dia». Va viure en un CRAE a Mataró i ara en un pis tutelat amb dos joves més en aquesta ciutat. Fa pràctiques d'auxiliar d'infermeria a l'Hospital de Granollers: «El més maco que hi ha és tractar els pacients. El que no volia que li fessin una cura i et parla malament. I al final acaba felicitant-te». Per si algú vol contractar-lo, acaba les pràctiques el 27 de novembre, encara que és conscient que el context de crisi no l'ajudarà a trobar feina de seguida. És polifacètic. També és cantant de rap, i a Sonia Sánchez, la seva educadora, n'hi ha escrit un en agraïment, com indica clarament el títol: ¿Qué haría yo sin ti?. Sánchez el coneix des de fa quatre anys: «Ha crescut. Resol els seus conflictes d'una altra manera. No provoca conflictes. Com tothom, va fent». Iván, com Grecia, respon ràpid a si se sent orgullós de si mateix: «Orgullós, no. Encara més», proclama decidit. Tots dos són exemples d'èxit i de superació. I demostren que ajudar-los a ajudar-se va ser una gran idea.
Fa mig any, els centres de menors van demanar al Govern català que difongués la seva tasca de tutela per esborrar la mala imatge que tenen. Fa uns dies, el conseller de Benestar Social, Josep Lluís Cleries, va reclamar que augmenti l'acollida perquè els menors de fins a 6 anys estiguin amb famílies i hi ha en marxa una campanya per impulsar l'acollida. La setmana passada, FEDAIA, la Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i Adolescència, va celebrar el seu fòrum anual, titulat en aquesta edició: Pobreses invisibles en la infància: un risc per a les seves oportunitats. I no només va servir per alertar de la dificultat, també per emetre un vídeo amb històries d'èxit. Una d'elles, la de Grecia.
«UNA NOIA PROBLEMÀTICA» / Grecia va arribar de Bolívia als 12 anys. La seva mare estava absorbida per la feina, dormia al domicili d'una àvia a qui cuidava. Sola, amb un germà, la menor solia sortir de nit pel seu barri de llavors, Sant Roc, a Badalona. «Allà no tenia amics, tenia coneguts. Estava rebotada. Fins que vaig veure que no em podia quedar estancada». Diu que com a via de fugida s'atracava de menjar. La seva mare li pegava. «Cada vegada que ho feia, em portava malament». Un dia li va pegar més que mai. «Vaig sentir que s'havia passat i ho vaig explicar a comissaria». Tenia 14 anys i la van portar a un centre d'acollida. Grecia explicava la seva vida diumenge al Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE) La Llar, de la cooperativa Suara, on resideix juntament amb nou noies. Al menjador, amb el director del centre, Andreu Villalba, insisteix: «Era una noia problemàtica».
Canviar de vida li va anar bé. D'institut (al de Badalona, diu, patia assetjament escolar) , d'ambient i de ciutat: «Per més que es digui que a l'Hospitalet no hi ha res, hi vaig trobar molt bona gent». Per exemple, els seus amics d'ara. Villalba cita un estudi del 2008 que situa en un 61% el percentatge d'èxit dels joves que arriben a centres com La Llar. Grecia vol estudiar Magisteri: «Els canvis de la societat han de venir des de baix. Ensenyant». Potser per la seva experiència com a monitora, sense cobrar. Ho ha fet dos estius. Ara veu la seva mare cada setmana o cada dues setmanes: «Dinem o anem a fer un volt». «Gairebé mai munto sidrals», subratlla. Li agradaria anar-se'n a Londres i és molt conscient del seu esforç: «Qualsevol se'n sentiria orgullosa».
«LA MEVA MARE NO HI VA SER» / A Grecia també la il·lusiona una altra cosa: «Crear una família. Però una verdadera família. Alguna cosa de la qual puguis dir: 'Això és meu'. És una cosa que no he tingut». Més o menys com Iván Rodríguez: «Encara sóc jove, però tinc ganes de tenir feina i família», afirma. «L'esforç que he hagut de fer és gran. La meva mare no hi va ser. No vaig tenir el seu suport. Vaig adquirir una sèrie d'actituds rebels. La meva família no va poder sostenir la situació. Em van ingressar en un centre semitancat», resumeix la seva biografia. La seva actitud tenia una base: «No entenia per què em passava a mi. Vaig pensar: '¿Com que m'han fet mal, també faré mal'». Iván va estar amb la seva mare fins als 9 anys i amb la seva àvia, fins als 12. A aquesta última la veu. I diu que ara està contenta d'ell.
«Tenia una actitud agressiva, anava molt malament a l'escola: baralles, discussions, mentides». Un dia, tot va millorar: «Vaig fer un canvi de la nit al dia». Va viure en un CRAE a Mataró i ara en un pis tutelat amb dos joves més en aquesta ciutat. Fa pràctiques d'auxiliar d'infermeria a l'Hospital de Granollers: «El més maco que hi ha és tractar els pacients. El que no volia que li fessin una cura i et parla malament. I al final acaba felicitant-te». Per si algú vol contractar-lo, acaba les pràctiques el 27 de novembre, encara que és conscient que el context de crisi no l'ajudarà a trobar feina de seguida. És polifacètic. També és cantant de rap, i a Sonia Sánchez, la seva educadora, n'hi ha escrit un en agraïment, com indica clarament el títol: ¿Qué haría yo sin ti?. Sánchez el coneix des de fa quatre anys: «Ha crescut. Resol els seus conflictes d'una altra manera. No provoca conflictes. Com tothom, va fent». Iván, com Grecia, respon ràpid a si se sent orgullós de si mateix: «Orgullós, no. Encara més», proclama decidit. Tots dos són exemples d'èxit i de superació. I demostren que ajudar-los a ajudar-se va ser una gran idea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario