Hola a todxs, es muy triste para mi escribirles este correo, les pido su adhesión a título individual o como asociación para exigir responsabilidades a las autoridades que han cometido una negligencia que ha costado la vida de un joven de 16 años de nuestro barrio del Raval.
Personalmente me tocó conocerle y resulta incríble que una ambulancia tarde 45 minutos en venir a atender a un xaval que está sufriendo un infarto en la vía pública.
Si la ambulancia hubiera llegado a tiempo, este pibe hubiera tenido un 90% de posibilidades de sobrevivir. Los periódicos sensacionalistas mienten para convertir un hecho vergonzante como este en una simple muerte por sobredosis para seguir con el discurso de que nuestro barrio no es digno. Yo les digo que nuestro barrio es digno, tanto como todos los esfuerzos de unos pibes de 15, 16 años tratando de conseguir ayuda para su amigo, ayuda que les fue negada.
La reflexión que hacen muchxs de lxs jóvenenes con los que trabajo como educadora, es que aquí en nuestro barrio, no le importamos a nadie, que en sarrià esto no pasa porque en ese barrio no son moros... Yo les digo que luchen por conseguir esa "justicia" (entre comillas porque la vida de su amigo no volverá), que se organicen para exigir a quien corresponda que esto no ocurra nunca más, que se depuren responsabilidades, que son ciudadanxs y que tienen derecho a tener derechos sean del color que sean.
Lxs xavales han montado una web para explicar los hechos y para reunir adhesiones. El cuerpo de su amigo descansa ahora en Marruecos, pero aquí, en el corazón del Raval que le vió crecer sigue presente su memoria para reclamar justicia. Firma por favor.
https://sites.google.com/a/xer.cat/manifest-raval/home
Personalmente me tocó conocerle y resulta incríble que una ambulancia tarde 45 minutos en venir a atender a un xaval que está sufriendo un infarto en la vía pública.
Si la ambulancia hubiera llegado a tiempo, este pibe hubiera tenido un 90% de posibilidades de sobrevivir. Los periódicos sensacionalistas mienten para convertir un hecho vergonzante como este en una simple muerte por sobredosis para seguir con el discurso de que nuestro barrio no es digno. Yo les digo que nuestro barrio es digno, tanto como todos los esfuerzos de unos pibes de 15, 16 años tratando de conseguir ayuda para su amigo, ayuda que les fue negada.
La reflexión que hacen muchxs de lxs jóvenenes con los que trabajo como educadora, es que aquí en nuestro barrio, no le importamos a nadie, que en sarrià esto no pasa porque en ese barrio no son moros... Yo les digo que luchen por conseguir esa "justicia" (entre comillas porque la vida de su amigo no volverá), que se organicen para exigir a quien corresponda que esto no ocurra nunca más, que se depuren responsabilidades, que son ciudadanxs y que tienen derecho a tener derechos sean del color que sean.
Lxs xavales han montado una web para explicar los hechos y para reunir adhesiones. El cuerpo de su amigo descansa ahora en Marruecos, pero aquí, en el corazón del Raval que le vió crecer sigue presente su memoria para reclamar justicia. Firma por favor.
https://sites.google.com/a/xer.cat/manifest-raval/home
MANIFEST DEL RAVAL: JUSTÍCIA I RESPECTE
Com cada dijous el protagonista d'aquesta història es va aixecar per anar a l'Institut. Tenia 16 anys, era una mica presumit i estava fent primer de batxillerat. Quan van acabar les classes, no sé ben bé què va fer, però m'imagino que va anar a casa a dinar, va descansar una mica, va acabar els deures i es va preparar per sortir a passejar pel barri amb els seus amics.
Segurament va passejar i comentar algunes cosetes sobre les noies i que si aquell amic havia fet tal cosa o n'havia dit tal altra. Tenien una pilota i van jugar a futbol. S'ho van passar bé, com sempre. Després es van asseure a descansar tot esperant a que arribés l'hora d'anar a sopar.
El nostre estimat protagonista va començar a trobar-se malament. Es va marejar i va caure a terra. Va patir una aturada cardíaca.
Els seus amics van córrer tot buscant ajuda. Un d'ells -que era auxiliar d'infermeria- el va atendre, un altre va córrer a la recerca d'un telèfon per trucar a una ambulància - eren les 20:57 quan va aconseguir fer la trucada-, i un altre va córrer encara més a la recerca de la Guàrdia Urbana.
Els efectius de la policia van arribar a les 21:13. Quan van veure l'estat en què es trobava la víctima van avisar una altra vegada al Servei d'Emergències Mèdiques que encara no havia comparegut al lloc dels fets. La primera ambulància va arribar 26 minuts després de la primera trucada - les ambulàncies triguen 12 minuts de mitjana-i encara que van aconseguir mantenir el cos amb vida fins a les 21:36, quan va arribar l'ambulància que realment necessitava el meu amic -una ambulància amb desfibril·lador i personal format específicament- poca cosa van poder-hi fer. En Badre Benahsaine va morir el dia 2 de desembre de 2010 a les 22:08.
Segons la declaració que Antonio Huete, metge especialista en neurocirurgia i neurologia, va fer al diari El Público, si l'ambulància hagués arribat a l'hora, en Badre hauria tingut un 90% de possibilitats de sobreviure.
És injust que en Badre no tingués l'opció d'abandonar-se a aquestes 90 de cada 100 possibilitats que li haurien permès ser avui, aquí, amb mi escrivint a quatre mans alguna història sobre aquest bonic, apassionant i no sempre còmode barri del Raval.
Segurament -com en alguna altra ocasió, que mai no oblidaré- hauríem escrit i parlat, o parlat i escrit, sobre l'amistat -les seves històries acabaven sempre amb una crida a tan preuat tresor, els seus amics saben molt bé a què em refereixo-, o sobre la pobresa -sempre hi havia algun personatge pobre en les seves propostes, solien aparèixer com a persones tristes que al final de la història descobrien la felicitat a través de coses que no tenen preu-, o de l'altra cara de la moneda que va errar -Badre es va equivocar en diverses ocasions, ho sabia i ho patia-, o de l'amor -tema apassionant durant l'adolescència i per a algunes persones afortunades durant tota la vida-, o dels estudis -tema que al Badre li preocupava, a la seva manera, però el preocupava; i era llest, molt llest-.
Sento un profund dolor que només podrà minvar amb la medicina de la JUSTÍCIA. Vull que qui es va equivocar ho admeti i es disculpi, i no només estic parlant dels serveis de emergències mèdiques, estic parlant de la informació falsa que s'ha publicat al respecte, estic parlant de com els Mossos d'Esquadra van tractar als familiars i als amics al lloc dels fets, i estic parlant de no deixar que una mort injusta passi desapercebuda.
Inevitablement la pregunta de si aquestes coses també passen a la resta de barris de la ciutat es planteja en la ment de molts veïns del Raval. La resposta és evident.
Segurament va passejar i comentar algunes cosetes sobre les noies i que si aquell amic havia fet tal cosa o n'havia dit tal altra. Tenien una pilota i van jugar a futbol. S'ho van passar bé, com sempre. Després es van asseure a descansar tot esperant a que arribés l'hora d'anar a sopar.
El nostre estimat protagonista va començar a trobar-se malament. Es va marejar i va caure a terra. Va patir una aturada cardíaca.
Els seus amics van córrer tot buscant ajuda. Un d'ells -que era auxiliar d'infermeria- el va atendre, un altre va córrer a la recerca d'un telèfon per trucar a una ambulància - eren les 20:57 quan va aconseguir fer la trucada-, i un altre va córrer encara més a la recerca de la Guàrdia Urbana.
Els efectius de la policia van arribar a les 21:13. Quan van veure l'estat en què es trobava la víctima van avisar una altra vegada al Servei d'Emergències Mèdiques que encara no havia comparegut al lloc dels fets. La primera ambulància va arribar 26 minuts després de la primera trucada - les ambulàncies triguen 12 minuts de mitjana-i encara que van aconseguir mantenir el cos amb vida fins a les 21:36, quan va arribar l'ambulància que realment necessitava el meu amic -una ambulància amb desfibril·lador i personal format específicament- poca cosa van poder-hi fer. En Badre Benahsaine va morir el dia 2 de desembre de 2010 a les 22:08.
Segons la declaració que Antonio Huete, metge especialista en neurocirurgia i neurologia, va fer al diari El Público, si l'ambulància hagués arribat a l'hora, en Badre hauria tingut un 90% de possibilitats de sobreviure.
És injust que en Badre no tingués l'opció d'abandonar-se a aquestes 90 de cada 100 possibilitats que li haurien permès ser avui, aquí, amb mi escrivint a quatre mans alguna història sobre aquest bonic, apassionant i no sempre còmode barri del Raval.
Segurament -com en alguna altra ocasió, que mai no oblidaré- hauríem escrit i parlat, o parlat i escrit, sobre l'amistat -les seves històries acabaven sempre amb una crida a tan preuat tresor, els seus amics saben molt bé a què em refereixo-, o sobre la pobresa -sempre hi havia algun personatge pobre en les seves propostes, solien aparèixer com a persones tristes que al final de la història descobrien la felicitat a través de coses que no tenen preu-, o de l'altra cara de la moneda que va errar -Badre es va equivocar en diverses ocasions, ho sabia i ho patia-, o de l'amor -tema apassionant durant l'adolescència i per a algunes persones afortunades durant tota la vida-, o dels estudis -tema que al Badre li preocupava, a la seva manera, però el preocupava; i era llest, molt llest-.
Sento un profund dolor que només podrà minvar amb la medicina de la JUSTÍCIA. Vull que qui es va equivocar ho admeti i es disculpi, i no només estic parlant dels serveis de emergències mèdiques, estic parlant de la informació falsa que s'ha publicat al respecte, estic parlant de com els Mossos d'Esquadra van tractar als familiars i als amics al lloc dels fets, i estic parlant de no deixar que una mort injusta passi desapercebuda.
Inevitablement la pregunta de si aquestes coses també passen a la resta de barris de la ciutat es planteja en la ment de molts veïns del Raval. La resposta és evident.
M'agradaria que aquesta història s'hagués escrit a quatre mans, que en Badré hagués tingut la oportunitat d'escriure la història de la seva vida i que aquesta història hagués començat així:
"Badre va entrar a classe de teatre una tarda de principis de tardor acompanyat d'alguns dels seus amics. No sabien molt bé què hi anaven a fer i tampoc entenien molt bé què els estava demanant l'Aina. Van passar uns mesos durant els quals es van establir una sèrie de rutines focalitzades en mesurar les forces. Tots van marcar terreny i un cop aclarit aquest punt van aconseguir que sorgissin noves rutines destinades únicament i exclusivament a la creació de l'espectacle de final de curs. Afortunadament gairebé tota la seva energia es va centrar en el que estava passant dalt de l'escenari. No va ser fàcil, però si bonic ... "
Com en la majoria dels meus relats el final hauria estat feliç, esperançador, però aquesta vegada no ha pogut ser així.
Em dol en l'ànima que en Badre hagi de ser el protagonista d'una història amb final tràgic. Només espero que fets com aquest no tornin a succeir.
Comencem avui, si us plau, a no permetre que es trenqui sota cap concepte la llei del RESPECTE.
Aina Tur, Barcelona, 13 desembre 2010
"Badre va entrar a classe de teatre una tarda de principis de tardor acompanyat d'alguns dels seus amics. No sabien molt bé què hi anaven a fer i tampoc entenien molt bé què els estava demanant l'Aina. Van passar uns mesos durant els quals es van establir una sèrie de rutines focalitzades en mesurar les forces. Tots van marcar terreny i un cop aclarit aquest punt van aconseguir que sorgissin noves rutines destinades únicament i exclusivament a la creació de l'espectacle de final de curs. Afortunadament gairebé tota la seva energia es va centrar en el que estava passant dalt de l'escenari. No va ser fàcil, però si bonic ... "
Com en la majoria dels meus relats el final hauria estat feliç, esperançador, però aquesta vegada no ha pogut ser així.
Em dol en l'ànima que en Badre hagi de ser el protagonista d'una història amb final tràgic. Només espero que fets com aquest no tornin a succeir.
Comencem avui, si us plau, a no permetre que es trenqui sota cap concepte la llei del RESPECTE.
Aina Tur, Barcelona, 13 desembre 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario