Mares i pares denuncien abusos de la DGAIA
Les famílies que han patit abusos per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya han iniciat una campanya de denúncia pública d’aquests fets.
AIXÍ ESTÀ EL PATI • PÀGINA 8. FOTO adjunta Concentració de protesta a les portes de la DGAIA, a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, una institució que té l’encàrrec legal de preservar els drets de les menors
CATALUNYA • DIVERSOS PARES I MARES QUE HAN PERDUT LA TUTELA DE LA SEVA MAINADA ES MOBILITZEN Plantant cara a la DGAIA
Una vintena de famílies es van concentrar el divendres 25 de novembre davant la seu de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ubicada a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, per protestar per la retirada de la custòdia de les seves filles i els seus fills i la negativa de l’administració a retornar-los-la i, també, per queixarse del tracte que reben per part de les assistents socials del màxim organisme de la Generalitat encarregat de garantir la protecció de les menors. La concentració va sorgir del grup a Facebook Negligencia y Abusos de Asistentes Sociales, EAIA, DGAIA y psicólogos, que ha permès que diverses persones amb problemàtiques similars s’agrupin per denunciar el que consideren decisions injustes de l’administració.
La mobilització va arribar només quatre dies abans que el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, presentés el document de bases per a l’establiment d’un Pacte per a la Infància de Catalunya, amb el qual l’executiu encapçalat per Artur Mas vol posar èmfasi en la necessitat d’adoptar polítiques de prevenció i intervenció en les menors en situació de risc. En declaracions a la premsa, la directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Anna Solés, ha subratllat en més d’una ocasió que “la línia mestra és que els infants puguin estar sempre amb les seves famílies. Retirar-los del nucli familiar sempre ha de ser l’últim recurs”.
Malgrat aquestes paraules, les xifres mostren que, en deu anys, de 1999 a 2009, el nombre de menors tutelades per la Generalitat ha crescut un 55% i ha passat de 5.064 a 7.845. Així mateix, encara que l’objectiu és prioritzar que la mainada s’estigui amb famílies d’acollida o adoptives, també ha crescut notablement el nombre de les que s’allotgen en centres d’acollida –l’últim recurs en aquests casos, conceptualment i legalment, a banda de ser el més car i insostenible–, que s’enfila dels 1.822 que hi havia el 2003 als 2.659 de l’any 2009.
El control públic ha augmentat des de 2006 arran del cas Alba, quan uns errors de coordinació entre administracions van impedir que s’evités la pallissa del company sentimental de la mare, que va deixar la nena de quatre anys incapacitada per sempre. Des de diverses organitzacions, però, s’alerta que la DGAIA “no sempre pren la decisió encertada”. Així, el Col·lectiu DRARI pels drets dels infants emfatitza que els “errors i la descoordinació” administrativa comporten de manera “freqüent” una retirada injusta de la tutela. Això passa, sobretot, amb famílies “que no tenen prou recursos per enfrontar-se jurídicament a l’administració”, segons va denunciar el professor de dret civil de la Universitat de Barcelona Carlos Villagrasa en declaracions al diari Ara.
Drames personals
Ángel Franco només pot veure una hora cada quinze dies la seva filla, que ara té quatre anys i mig. En va perdre la tutela el 17 de febrer de 2010, un mes després que la seva dona els deixés. La nena cada vegada es mostra més distanciada durant les escasses trobades amb el seu pare, que sempre es produeixen en companyia d’algú de la DGAIA. L’administració va al·legar “desemparament” i va acusar Franco de no complir “les seves obligacions com a pare”, fets que ell nega. Està a l’atur, però diu que no té problemes per viure i pagar el lloguer i les diferents factures. “Em diuen que, com que no tinc feina, no la puc mantenir”, afirma. La menor fa més de set mesos que viu amb una família acollida, després de passar més d’un any al centre Ferrer i Guàrdia d’Esplugues de Llobregat, encara que el seu pare visqui al Maresme, on també hi ha centres d’aquest tipus. Ara mateix, Ángel Franco està pendent de la sentència del judici que decidirà el futur de la seva filla.
El drama d’Ana María Domínguez va començar fa més de dos anys a Trujillo, un poble de Càceres. Víctima de maltractaments per part de qui aleshores era la seva parella, un cop va vèncer la por i es va decidir a denunciar-la, va perdre la seva filla –que tenia un any–, acusada de posar-la en perill. La menor va passar més d’un any al Centre Julián Murillo de Cáceres fins que, el mes de juny, la van donar en acollida a l’àvia i l’avi paterns, residents a Barcelona (tot i que el pare de la nena té una ordre d’allunyament sobre ella i sobre Ana Domínguez) i van descartar l’àvia materna, que també havia sol·licitat l’acollida. Domínguez, que amb el trasllat va estar tres mesos sense poder veure la petita, ara té feina i residència estables a Barcelona, però la DGAIA li ha dit que, a curt termini, no en recuperarà la custòdia, que podria quedar definitivament en mans de la família paterna.
Sara no veu el seu fill des de fa nou mesos. Segons explica, quan només en tenia tres, va anar a l’Hospital Sant Joan de Déu per vacunar-lo i, allà, li van prendre. Mare de dos fills d’una relació anterior –la custòdia dels quals està en mans dels seus pares–, Sara afirma que, des de la DGAIA, van insistir perquè donés el nen en adopció quan estava embarassada, ja que no se’l podria quedar. “Em deien que era una mala mare per no fer-me càrrec dels meus altres fills”, assegura. Ella s’hi va negar, però conta que li van impedir quedar- se a casa els seus pares durant la gestació –normalment resideix a Santo Domingo, on hi ha el pare del menor– i va acudir a la Fundació Lema, en principi dedicada a donar suport a les dones embarassades que estan soles i desprotegides. Finalment, va acabar marxant i parint a Montpeller. Quan va tornar a Catalunya, va perdre el nen durant la revisió esmentada. “Estic segura que el van vendre en ventre i ara el té una família important”, acusa.
Totes tres coincideixen a denunciar que el tracte que reben per part de les assistentes de la DGAIA és “molt negatiu” i que són acusades de ser males mares i mals pares. A banda de voler recuperar la tutela, mentre no la tinguin, demanen poder tenir més contacte i més informació sobre la seva mainada. “És molt difícil lluitar contra una administració que té tant de poder. Un cop t’han pres la filla, costa molt que canviïn d’opinió, encara que tu compleixis tot el que demanen.
Obliden que som persones i no pensen que la retirada de la custòdia hauria de ser per casos extrems”, conclou Ana María Domínguez.
Les famílies que han patit abusos per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya han iniciat una campanya de denúncia pública d’aquests fets.
AIXÍ ESTÀ EL PATI • PÀGINA 8. FOTO adjunta Concentració de protesta a les portes de la DGAIA, a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, una institució que té l’encàrrec legal de preservar els drets de les menors
CATALUNYA • DIVERSOS PARES I MARES QUE HAN PERDUT LA TUTELA DE LA SEVA MAINADA ES MOBILITZEN Plantant cara a la DGAIA
Una vintena de famílies es van concentrar el divendres 25 de novembre davant la seu de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ubicada a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, per protestar per la retirada de la custòdia de les seves filles i els seus fills i la negativa de l’administració a retornar-los-la i, també, per queixarse del tracte que reben per part de les assistents socials del màxim organisme de la Generalitat encarregat de garantir la protecció de les menors. La concentració va sorgir del grup a Facebook Negligencia y Abusos de Asistentes Sociales, EAIA, DGAIA y psicólogos, que ha permès que diverses persones amb problemàtiques similars s’agrupin per denunciar el que consideren decisions injustes de l’administració.
La mobilització va arribar només quatre dies abans que el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, presentés el document de bases per a l’establiment d’un Pacte per a la Infància de Catalunya, amb el qual l’executiu encapçalat per Artur Mas vol posar èmfasi en la necessitat d’adoptar polítiques de prevenció i intervenció en les menors en situació de risc. En declaracions a la premsa, la directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Anna Solés, ha subratllat en més d’una ocasió que “la línia mestra és que els infants puguin estar sempre amb les seves famílies. Retirar-los del nucli familiar sempre ha de ser l’últim recurs”.
En deu anys, el nombre de menors
tutelades per la Generalitat ha
crescut un 55%, de 5.064 a 7.845
tutelades per la Generalitat ha
crescut un 55%, de 5.064 a 7.845
Malgrat aquestes paraules, les xifres mostren que, en deu anys, de 1999 a 2009, el nombre de menors tutelades per la Generalitat ha crescut un 55% i ha passat de 5.064 a 7.845. Així mateix, encara que l’objectiu és prioritzar que la mainada s’estigui amb famílies d’acollida o adoptives, també ha crescut notablement el nombre de les que s’allotgen en centres d’acollida –l’últim recurs en aquests casos, conceptualment i legalment, a banda de ser el més car i insostenible–, que s’enfila dels 1.822 que hi havia el 2003 als 2.659 de l’any 2009.
El control públic ha augmentat des de 2006 arran del cas Alba, quan uns errors de coordinació entre administracions van impedir que s’evités la pallissa del company sentimental de la mare, que va deixar la nena de quatre anys incapacitada per sempre. Des de diverses organitzacions, però, s’alerta que la DGAIA “no sempre pren la decisió encertada”. Així, el Col·lectiu DRARI pels drets dels infants emfatitza que els “errors i la descoordinació” administrativa comporten de manera “freqüent” una retirada injusta de la tutela. Això passa, sobretot, amb famílies “que no tenen prou recursos per enfrontar-se jurídicament a l’administració”, segons va denunciar el professor de dret civil de la Universitat de Barcelona Carlos Villagrasa en declaracions al diari Ara.
Drames personals
Ángel Franco només pot veure una hora cada quinze dies la seva filla, que ara té quatre anys i mig. En va perdre la tutela el 17 de febrer de 2010, un mes després que la seva dona els deixés. La nena cada vegada es mostra més distanciada durant les escasses trobades amb el seu pare, que sempre es produeixen en companyia d’algú de la DGAIA. L’administració va al·legar “desemparament” i va acusar Franco de no complir “les seves obligacions com a pare”, fets que ell nega. Està a l’atur, però diu que no té problemes per viure i pagar el lloguer i les diferents factures. “Em diuen que, com que no tinc feina, no la puc mantenir”, afirma. La menor fa més de set mesos que viu amb una família acollida, després de passar més d’un any al centre Ferrer i Guàrdia d’Esplugues de Llobregat, encara que el seu pare visqui al Maresme, on també hi ha centres d’aquest tipus. Ara mateix, Ángel Franco està pendent de la sentència del judici que decidirà el futur de la seva filla.
Ana María Domínguez, quan
es va decidir a denunciar l’home
que la maltractava, va perdre la seva
filla, acusada de posar-la en perill
es va decidir a denunciar l’home
que la maltractava, va perdre la seva
filla, acusada de posar-la en perill
El drama d’Ana María Domínguez va començar fa més de dos anys a Trujillo, un poble de Càceres. Víctima de maltractaments per part de qui aleshores era la seva parella, un cop va vèncer la por i es va decidir a denunciar-la, va perdre la seva filla –que tenia un any–, acusada de posar-la en perill. La menor va passar més d’un any al Centre Julián Murillo de Cáceres fins que, el mes de juny, la van donar en acollida a l’àvia i l’avi paterns, residents a Barcelona (tot i que el pare de la nena té una ordre d’allunyament sobre ella i sobre Ana Domínguez) i van descartar l’àvia materna, que també havia sol·licitat l’acollida. Domínguez, que amb el trasllat va estar tres mesos sense poder veure la petita, ara té feina i residència estables a Barcelona, però la DGAIA li ha dit que, a curt termini, no en recuperarà la custòdia, que podria quedar definitivament en mans de la família paterna.
Sara no veu el seu fill des de fa nou mesos. Segons explica, quan només en tenia tres, va anar a l’Hospital Sant Joan de Déu per vacunar-lo i, allà, li van prendre. Mare de dos fills d’una relació anterior –la custòdia dels quals està en mans dels seus pares–, Sara afirma que, des de la DGAIA, van insistir perquè donés el nen en adopció quan estava embarassada, ja que no se’l podria quedar. “Em deien que era una mala mare per no fer-me càrrec dels meus altres fills”, assegura. Ella s’hi va negar, però conta que li van impedir quedar- se a casa els seus pares durant la gestació –normalment resideix a Santo Domingo, on hi ha el pare del menor– i va acudir a la Fundació Lema, en principi dedicada a donar suport a les dones embarassades que estan soles i desprotegides. Finalment, va acabar marxant i parint a Montpeller. Quan va tornar a Catalunya, va perdre el nen durant la revisió esmentada. “Estic segura que el van vendre en ventre i ara el té una família important”, acusa.
Les mares i els pares denuncien
que el tracte que reben per part de
la DGAIA és “molt negatiu”
que el tracte que reben per part de
la DGAIA és “molt negatiu”
Totes tres coincideixen a denunciar que el tracte que reben per part de les assistentes de la DGAIA és “molt negatiu” i que són acusades de ser males mares i mals pares. A banda de voler recuperar la tutela, mentre no la tinguin, demanen poder tenir més contacte i més informació sobre la seva mainada. “És molt difícil lluitar contra una administració que té tant de poder. Un cop t’han pres la filla, costa molt que canviïn d’opinió, encara que tu compleixis tot el que demanen.
Obliden que som persones i no pensen que la retirada de la custòdia hauria de ser per casos extrems”, conclou Ana María Domínguez.
No hay comentarios:
Publicar un comentario