Els advocats denuncien la falta de drets dels 'sense papers' interns
Reclamen que als centres d'estrangers es donin almenys les mateixes garanties que a les presons
Els immigrants retinguts no tenen assegurada per reglament ni l'assistència sanitària ni de treballadors socials
Dijous, 12 de gener del 2012 MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / TONI SUST / BarcelonaEls drets de les persones que es troben ingressades en un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) haurien d'equiparar-se, "com a mínim, als de les persones sotmeses a règim penitenciari". Ho diu el Col·legi d'Advocats de Barcelona i ho fa perquè, al seu entendre, fins i tot a les presons hi ha en aquests moments més garanties que en alguns centres on són internats els sense papers a l'espera que es resolguin els seus expedients d'expulsió d'Espanya.
La recomanació la recull un informe sobre drets i llibertats als CIE que el col·legi professional va enviar el 2 de novembre al Ministeri de l'Interior i per al qual encara no hi ha hagut resposta governamental.
"Diem com a mínim perquè, al no existir encara un reglament per als centres d'internament, les persones que estan allà no tenen ni tan sols els drets que sí que tenen els presos", precisa Sergi Santacana, advocat especialitzat en estrangeria i coautor del document.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/ens-emmanillaven-per-traslladar-nos-1315328TESTIMONI D'UN EXINTERNAT AL CENTRE DE BARCELONA
«Ens emmanillaven per traslladar-nos»
Un bolivià que va passar tres setmanes al CIE de la Zona Franca afirma que el tracte és molt dur
Va aconseguirregularitzar la seva situació
T. S.BARCELONARamiro és bolivià, té 36 anys, parella i una filla, Verónica, de quatre. Treballa com a informàtic. No oblida les que probablement van ser les seves tres setmanes més dures: «I això que em pensava haver-ho passat tot, perquè he viscut sol des de petit. Va ser una experiència desagradable que encara m'afecta». El 2008 el van detenir per estar en situació irregular a Espanya. Estava caminant per la Rambla. Era el segon cop que li passava. La primera, va pagar amb una nit al calabós. Però a la segona, de la Rambla va anar al CIE, tot i que ja tenia una filla nascuda aquí i una oferta de feina, elements que abonaven la seva regularització.
No va servir per evitar que li toqués passar per l'experiència. Ell té clar per què el van detenir: «La meva pell és indígena. Van per gent amb aquest aspecte». La versió coincideix amb la denúncia del president de Fedelatina, Javier Bonomi, que sosté que es detenen més sense papers negres perquè són més fàcils de detectar. Sobre per què no hi ha tants llatinoamericans als CIE té una altra versió la portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín: «Els vols són més cars».
Cel·la de càstig
Sigui pel que sigui, Ramiro es va trobar intern (en la pràctica, pres) i recorda amb inquietud la situació: «Hi havia una mica de tot. Molta gent que estava treballant i molts que delinquien». Afirma que la meitat dels interns corresponia a un grup i l'altra meitat, a l'altre. I denuncia que ningú feia res per separar uns dels altres:«Estàvem barrejats amb gent acostumada a robatoris i baralles. Creaven problemes i la policia no feia cap gest». Sosté que els agents també tenien tendència al maltractament: «Un altre bolivià va dir una paraula que no va agradar a un agent i el van agredir».
Ramiro revela una cosa que ja van constatar les entitats que van entrar fa dos mesos al CIE: compta amb una cel·la de càstig, un fet que sembla incomprensible atesa la naturalesa del centre. «Hi havia interns que passaven hores o dies allà dins», explica. A ell no li va tocar mai: «Deien que allà els maltractaven».
Dormia en cel·les de quatre o sis presos, amb lliteres. No obstant, sosté que diverses vegades l'ocupació del centre es va desbordar, per després tornar a reduir-se: el trànsit dels interns era molt freqüent, diu. Quan hi havia gent de més s'afegien matalassos a terra. Ramiro explica que amb el suport de Fedelatina i dels seus amics al final va aconseguir aportar la documentació necessària per demostrar que el seu futur a Barcelona era legal i que no havia de ser expulsat. Va sortir i no oblida la inquietud que hi va passar, ni algunes imatges que li van resultar especialment dures. Potser la més significativa és la que evoca les fileres de presos encadenats de les pel·lícules.
En el seu cas, relata, els interns del CIE de la Zona Franca anaven emmanillats i en fila en els trasllats del centre al jutjat. Només faltava Paul Newman a La llegenda de l'indomable, amb la pala a la mà. El fet que denuncia el bolivià crida terriblement l'atenció si es torna a tenir en compte que en principi els que estan en un CIE no hi són per haver comès un delicte. Ramiro declina aparèixer a la foto mostrant la cara. No obstant, es mostra encantat de col·laborar amb el seu testimoni amb l'objectiu que el seu cas no es repeteixi. Tant.
Los abogados denuncian la falta de derechos de los simpapeles internos
Reclaman que en los centros de extranjeros se den al menos las mismas garantías que en las cárceles
Los inmigrantes retenidos no tienen asegurada por reglamento ni la asistencia sanitaria ni de trabajadores sociales
Jueves, 12 de enero del 2012 MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / TONI SUST / BarcelonaLos derechos de las personas que se encuentran ingresadas en un Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) deberían equipararse, "como mínimo, a los de las personas sometidas a régimen penitenciario". Lo dice el Col·legi d'Advocats de Barcelona y lo hace porque, a su entender, incluso en las cárceles hay en estos momentos más garantías que en algunos centros donde son internados los simpapeles a la espera de que se resuelvan sus expedientes de expulsión de España.
La recomendación la recoge un informe sobre derechos y libertades en los CIE que el colegio profesional envió el pasado 2 de noviembre al Ministerio del Interiory para el que aún no ha habido respuesta gubernamental.
"Hablamos de como mínimo porque, al no existir aún un reglamento para los centros de internamiento, las personas que están allí no tienen siquiera los derechos que sí tienen los presos", precisa Sergi Santacana, abogado especializado en extranjería y coautor del documento.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/nos-esposaban-para-trasladarnos-1315328TESTIMONIO DE UN EXINTERNADO EN EL CENTRO DE BARCELONA
«Nos esposaban para trasladarnos»
Un boliviano que pasó tres semanas en el CIE de la Zona Franca afirma que el trato es muy duro
Logró regularizar su situación
T. S. BARCELONARamiro es boliviano, tiene 36 años, pareja y una hija, Verónica, de cuatro. Trabaja como informático. No olvida las que probablemente fueron sus tres semanas más duras: «Y eso que creía haberlo pasado todo, porque he vivido solo desde pequeño. Fue una experiencia desagradable que todavía me afecta». En el 2008 le detuvieron por estar en situación irregular en España. Estaba caminando por la Rambla. Era la segunda vez que le pasaba. La primera, pagó con una noche en el calabozo. Pero a la segunda, de la Rambla se fue al CIE, pese a que ya tenía una hija nacida aquí y una oferta de trabajo, elementos que abonaban su regularización.
No sirvió para evitar que le tocara pasar por la experiencia. Él tiene claro por qué lo detuvieron: «Mi tez es indígena. Van a por gente con este aspecto». La versión coincide con la denuncia del presidente de Fedelatina, Javier Bonomi, quien sostiene que se detiene a más simpapeles negros porque son más fáciles de detectar. Sobre por qué no hay tantos latinoamericanos en los CIE tiene otra versión la portavoz de SOS Racisme, Jose Peñín: «Los vuelos son más caros».
Celda de castigo
Sea por lo que fuere, Ramiro se encontró interno (en la práctica, preso) y recuerda con inquietud la situación: «Había un poco de todo. Mucha gente que estaba trabajando y muchos que delinquían». Afirma que la mitad de los internos correspondía a un grupo y la otra mitad, al otro. Y denuncia que nadie hacía nada para separar a unos de otros: «Estábamos mezclados con gente acostumbrada a robos y peleas. Creaban problemas y la policía no hacía ningún gesto». Sostiene que los agentes también tenían tendencia al maltrato: «Otro boliviano dijo una palabra que no gustó a un agente y lo agredieron».
Ramiro revela algo que ya constataron las entidades que entraron hace dos meses en el CIE: cuenta con una celda de castigo, algo que se antoja incomprensible dada la naturaleza del centro. «Había internos que se pasaban horas o días allí dentro», explica. A él no le tocó nunca: «Decían que allí les maltrataban».
Dormía en celdas de cuatro o seis presos, con literas. Sin embargo, sostiene que varias veces la ocupación del centro se desbordó, para luego volver a reducirse: el tránsito de los internos era muy frecuente, dice. Cuando había gente de más se añadían colchones en el suelo de la celda. Ramiro explica que con el apoyo de Fedelatina y de sus allegados al final consiguió aportar la documentación necesaria para demostrar que su futuro en Barcelona era legal y que no debía ser expulsado. Salió y no olvida la inquietud que pasó allí, ni algunas imágenes que le resultaron especialmente duras. Quizá la más significativa sea la que evoca las filas de presos encadenados de las películas.
En su caso, relata, los internos del CIE de la Zona Franca iban esposados y en fila en los traslados del centro al juzgado. Solo faltaba Paul Newman en La leyenda del indomable, pala en ristre. El hecho que denuncia el boliviano resulta terriblemente llamativo si se vuelve a tener en cuenta que en principio quienes están en un CIE no están allí por haber cometido un delito. Ramiro declina aparecer en la foto mostrando su rostro. Sin embargo, se muestra encantado de colaborar con su testimonio con el fin de que su caso no se repita. Tanto.


No hay comentarios:
Publicar un comentario